Les festes de Nadal ja són aquí. Aquests dies ja estem veient com s'han penjat els llums als carrers i com les botigues s'han vestit de festa per encomanar-nos aquella punxa d’il·lusió que acompanyen aquests dies i animar-nos a comprar aquell regal o detall (cada cop ens és més difícil endevinar el què) que sabem que farà content a aquells que estimem.
I fem un cert esforç per espolsar-nos aquesta mena de boira de tristor que, sense adonar-nos, ens envolta i que és fruit d’aquesta maleïda crisi que no ens traiem del damunt ni amb fum de sabatots.
Cada dia ens costa més imaginar i trobar aquell detall que, sense que destaroti el nostre pressupost, no només farà feliç a aquell que el rebi sinó, tant o més important, ens farà feliços a nosaltres per la satisfacció d’haver-ho fet i encertat.
I aquí vaig. Costa d’encertar aquell detall diferent, novedós, il·lusionant o engrescador, i us proposo quelcom que potser no costa diners però que no és senzill de trobar si no ens hi esforcem de debò.
Us proposo que regalem o ens regalem una idea. Quasi res, una idea! Quelcom per fer o per proposar endegar.
En converses amb companys i coneguts hem coincidit que una de les pitjors coses que et pot passar és no tenir projecte. I alguna vegada m’ha passat, que m’he quedat sense projecte . . . i us he de dir que he estat inquiet i neguitós fins que me’n he procurat o inventat un. No sempre tan bo com voldria, però és el meu projecte i m’oriento a defensar-lo i a lluitar-hi.
Si tinc un projecte tinc un propòsit, i això és clau.
Normalment a partir d’aquí comença un altre neguit (un rau rau agredolç que no para). Com es pot fer? Qui ho fabricarà? Amb quins mitjans? o a on ho podem comprar? i més . . . ho podem fer nosaltres sols? ens cal un company o un soci? Tenim un embrió de projecte! Tenim un garbell al cap! Tenim il·lusió!
Després cal un treball profund d’anàlisi per veure ben bé les possibilitats de realització de la idea. D’una banda què ens caldrà per a produir-la, fabricar el producte si és un producte, produir el servei si és un servei, comprar el que ens calgui si no ho fabricarem nosaltres mateixos, quina tècnica ens cal (coneixements i destreses)?, quins mitjans materials necessitarem (local, instal·lacions, equipaments, materials, ...)?, com ens els procurarem? quin cost tindran? com ho finançarem? a quin cost sortirà el producte o servei? tindrà interès al mercat? hi ha mercat? serà competitiu? . . . . buff!
Encara no som enlloc, encara no ens hem engegat, encara hem de començar però el projecte ja va prenent cos i ens comença a aclaparar una mica. . . Potser, si ho veiem prou clar, podem fer un tastet, un prototip, quelcom per veure i ensenyar . . .
El més important potser ve ara, un cop concretada la idea (el què i el com), ens cal albirar a qui la oferirem (per a qui). Quin serà el nostre mercat objectiu. Qui ens comprarà el producte o el servei? A qui li pot interessar?
I el que és més important, com li fem saber que tenim el producte o servei que li interessa? com li expliquem que tenim el producte o servei que li convé?, que som el seu proveïdor adequat?
El rau-rau continua, el projecte s’ordena i es concreta i ens cal un cert pragmatisme per enfrontar totes aquestes qüestions de forma ordenada i rigorosa.
Si tenim un projecte, com hem vist, tenim, pel cap baix, divuit o vint preguntes per respondre’ns només d’entrada. Quin magnífic estrès !
Només després d’haver–nos contestat prou bé totes aquestes preguntes ens hem de plantejar començar l’activitat i anar per feina.
Comença l’acció !
Segurament comencen també els problemes reals de la posta en pràctica, sovint més nombrosos del que caldria i també més feixucs en tràmits, permisos i mandangues formals que entretenen i costen diners, però tenim projecte, sabem què volem fer i anem per feina, decidits a fer-ho.
Només un darrer consell, persistiu ! No us deixeu envair pel desànim, que també arriba quan les coses no van tan bé com esperàvem o no surten com voldríem. Normalment l’èxit acompanya al que resisteix sense rendir-se a la primera ni a la segona, ni mai . . .
En una jornada a la que vaig assistir dies enrere, algú comentava que al nostre jovent el que li cal és canviar alguns màsters per una mica d’acció. Jo sóc un convençut que la formació és bàsica per a adequar la nostra competència personal a un mon tan competitiu com l’actual i que potser no acabem d’aprendre mai prou del que ens caldria, però ves a saber si aquell personatge no tenia la seva part de raó.
I si en lloc d’algun postgrau ens subvencionem un projecte? I si ens atrevim a l’acció en lloc de refugiar-nos en algun màster que potser no ens valoraran mai prou?
Benvinguts al mon real ! Si teniu una idea podeu tenir un projecte i si teniu un projecte, teniu una il·lusió per viure.
Regala’t una idea, il·lusiona-t’hi i lluita-hi!
Aprofito per a desitjar-vos a tots i totes unes bones festes de Nadal en nom propi i en el de la UIER (Unió Intersectorial Empresarial del Ripollès) i que el 2.013 ens porti pau i prosperitat a tots!
Ah! I si teniu una idea i la voleu engegar, no esteu sols!, a la UIER us ajudarem en tot el que calgui.
Eudald Castells Martí
President de la UIER
